Fa gairebé tres-cents anys que, en un dia com avui, l’Onze de Setembre, la ciutat de Barcelona queia en mans de les tropes francoespanyoles de Felip V després d’un llarg setge. Aquell dia es va acabar definitivament la nostra independència política, es van començar a liquidar les nostres estructures estatals i les nostres institucions, i la nostra llengua va començar a patir una persecució que avui encara no s’ha aturat.
Aquell Onze de Setembre va ser la culminació d’un llarg procés que, tres-cents anys abans, es desenvolupava en aquest mateix escenari on som avui. L’any 1413 els balaguerins i les balaguerines patíem aquí mateix un altre setge, davant les tropes castellanes dels Trastàmara. La caiguda de la nostra ciutat va ser només un primer episodi que ens va conduir a una Guerra Civil durant el segle XV, a una progressiva satel.lització política a Castella durant els segles XVI i XVII, a l’ocupació francesa de la Catalunya del Nord pel Tractat dels Pirineus l’any 1659 i, en definitiva, a la guerra de successió i a la nostra derrota militar entre els anys 1707 i 1715. Avui volem reivindicar aquells balaguerins que, potser sense saber-ho, van anticipar-se a la nostra lluita per la llibertat, i que van caure per defensar la nostra ciutat anticipant-se a la història.
Aquest és un lloc històric i simbòlic, i un dels punts més alts de la ciutat de Balaguer. És en aquest lloc que, un any més, pugem a hissar la bandera estelada, la nostra bandera de combat, una bandera centenària de lluita que reivindica que el nostre país ha de tornar a recuperar les seues llibertats i tornar-se a convertir en un estat pròsper de la Mediterrània, sense submissions als dictats exteriors i amb capacitat per autoorganitzar-se econòmicament i socialment.
L’objectiu no és fàcil i sabem que la lluita serà llarga, però com a catalans i com a catalanes no podem admetre de cap manera la situació en què es troba avui el nostre país. Com a ciutadans i ciutadanes responsables, és la nostra obligació denunciar-ho:
-Econòmicament, els Països Catalans estan sotmesos a un espoli sense comparació en cap altre lloc d’Europa, de tipus colonial, en què els nostres recursos i la nostra riquesa són sistemàticament deportats a Espanya mentre nosaltres patim tota mena de dèficits en prestacions socials i en infraestructures.
-Socialment, a causa d’aquest espoli i d’una mala distribució de la riquesa endèmica al nostre sistema econòmic, hi ha gent –compatriotes– que han perdut la feina o fins i tot la casa, que pateixen desnonaments o que no poden accedir a serveis socials bàsics, i que són les primeres víctimes de l’opressió de l’Estat espanyol i dels seus centres de poder.
-Territorialment, el nostre país es troba esquarterat en quatre estats i en vuit administracions, en algunes de les quals hem de patir una opressió genocida i monomaníaca contra els nostres principals trets que identifiquen com a col.lectiu.
-Culturalment, la nostra llengua continua sent perseguida gairebé a la totalitat del nostre territori, i hem de veure com un dels pocs indrets en què la seua situació era menys desfavorable –que no favorable–, l’escola principatina, els tribunals espanyols miren d’exterminar-la sense miraments, i contribueixen així a un procés de substitució lingüística que ens pot conduir a l’extinció en poques dècades si no assolim ràpidament la nostra independència nacional.
Avui els balaguerins i les balaguerines hissem la nostra bandera estelada perquè creiem en uns Països Catalans políticament lliures, territorialment reunificats, i socialment justos i solidaris.
Sabem, però, que el dia que hàgim vençut, que el dia que hàgim aconseguit els nostres objectius, tornarem a hissar la nostra bandera nacional de les quatre barres –com deia Vicenç Albert Ballester, creador de l’estelada– “ben alta, ben dreta i ben sola”.
Companys i companyes, tingueu confiança que ho aconseguirem.
Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans lliures!